Online ranking compares h-index metrics across disciplines

14 11 2013

Excerpt from Nature News

Performance metrics based on values such as citation rates are heavily biased by field, so most measurement experts shy away from interdisciplinary comparisons. The average biochemist, for example, will always score more highly than the average mathematician, because biochemistry attracts more citations.

The new ranking that allows to compare the impact across disciplines appears on the website Scholarometer, developed by Filippo Menczer, an informatician at Indiana University Bloomington, and his colleagues Jasleen Kaur and Filippo Radicchi. It relies on queries made through Google Scholar to normalize the popular metric known as the h-index (a scientist with an h-index of 20 has published at least 20 papers with at least 20 citations each, so the measure takes into account quantity and popularity of research).





L’Horta de València

10 11 2013

All those of you that have visited Valencia may have enjoyed the perfectly ordered and worked farming fields around the city. The fields are just outside the city–I often go around there with my bike. This text is a praise to the landscape and those that made it by best living writer of this land, Joan F. Mira, from his book “El tramvia groc”. It is also another cry for the preservation of this unique legate but we fear that the lessons of the disaster of overbuilding will never be learned.

No sé si fa vint segles, o dotze o només set o vuit,

que l’arada va entrar en allò que seria aquell hort de

darrere de casa, ni sé quina llengua parlava el primer

que el llaurà, si un llatí ja deformat del Baix Imperi, si

berber/tamazight o àrab dialectal, o el romanç català

d’immigrant acabat d’arribar, ni sé què va sentir davant

d’un herbassar inculte, o joncar o garriga sense

forma ni fites, pensant: per on comence? Sí que sé

que, amb el pas dels segles, l’espai humà i agrícola que

rodeja pel nord i pel sud la capital del meu país, esdevingué,

i és encara, una de les mostres més singulars

i perfectes de cultura, de cultura agrària, que ha produït

la història de les societats humanes. Durant molts

i molts anys, si això serveix d’argument d’autoritat,

m’he dedicat intensament a aquesta mena de coses: a

l’antropologia cultural, a l’estudi de les societats camperoles

de l’Europa del sud, a les cultures pageses i als

seus paisatges humans. Sé de què parle, almenys una

mica, i he vist també amb els meus ulls molts paisatges

agraris a Europa, Àfrica i Amèrica: he vist les vinyes

de Borgonya, de Califòrnia i de Toscana, el delta

del Nil, la vall del Po, les granges de Pensilvània, l’Empordà,

els oasis i les valls de les muntanyes de l’Atles,

els oliverars d’Andalusia i els camps de tulipans d’Holanda,

he vist terres bellíssimes en diferents parts del

món, i moltes altres les he vistes en llibres, documentals

i reportatges. Però com a escaquer de terra conreada,

no he vist res, mai, igual que l’horta de València.

No ocultaré que em mou la passió del patriotisme

profund dels llocs de la pròpia infantesa. Però hi ha

uns criteris de perfecció virtuosa en el treball que hem

d’acceptar que tenen valor universal: en l’art de construir

edificis, en l’art dels metalls, de la fusta o de la

pedra, en la tècnica dels telers o dels brodats, en l’orfebreria,

hi ha coses mal fetes i coses ben fetes, i treballs

que assoleixen la pura perfecció. I si en altres

arts o treballs el resultat és un edifici, una estàtua, una

joia o un objecte preciós, en l’art de la terra el resultat

és un camp cultivat, un conjunt de camps, un paisatge

agrari. Cal sentir amb les mans i entre els dits la suavitat

d’aquesta terra, la seua textura material (que no és

gens natural, és matèria transformada), cal contemplar

els marges, els solcs i les taules o feixes, la pulcritud

de les línies i de les superfícies, la correcció regular

dels camps conreats, una cosa que sembla tan fàcil

però que ací ha assolit el graumés alt d’aquest art: no hi

ha en tota la pell del planeta res més exacte i perfecte.

Ací els llauradors, per raons complicades d’explicar,

han arribat a posar en la seua faena un afegit d’intenció

estètica, una refinada exactitud geomètrica, que

no és gens habitual de trobar en altres llocs. L’art agrícola

de l’horta de València és un pur prodigi. És la

nostra aportació més substancial i distintiva a la història

de les arts humanes: la cosa que els valencians,

almenys els valencians de l’Horta, hem fet més bé que

cap altre poble proper o llunyà. Jo he nascut i he crescut

en aquell petit món de treball i bellesa, he viscut

els primers anys de vida gaudint de l’herència d’aquella

cultura, i és un tresor i una glòria que sempre he

portat dins de mi. De la mateixa manera que porte

contínuament dins de mi la tristesa i la malenconia

de comprovar que, amb el pas implacable dels anys,

els meus compatriotes es proposen metòdicament

acabar de desfer la geografia i la història i convertir la

cultura de la terra en ciment i en solars; de constatar

que continuen elaborant plans monstruosos, amb

l’estímul i la benedicció de les més altes autoritats del

país, que que no consideren un bé comú i prioritari

això que els valencians han portat a la més alta perfecció:

la refinada i racional estètica de la terra. Com si

ningú no pensara que preservar aquest patrimoni

singular –fet de milers d’hectàrees de bellesa– pot

ser tan important, o encara més, que conservar palaus,

museus, pintures, escultures, esglésies i catedrals.

Ningú no ho pensa, i s’acosta el temps en què haurem

de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra,

del millor patrimoni de la humanitat: d’aquelles

produccions de la cultura on la intensa utilitat de la

funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma.

Serà quan haurem consumat ja del tot aquest suïcidi

amb què un país sencer –govern i parlament, partits

polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder

de mans del poble– camina obtusament cap a la

mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible

i obtús. Perquè qui és capaç de destruir una

herència com la bellesa impecable d’aquests camps de

l’Horta, serà capaç de destruir-ho tot.

[…]

pladelhorta

Huerta

foto1





EPFL’s campus has the world’s first solar window

7 11 2013

EPFL’s new convention center is being equipped with an impressive glass façade composed of dye solar cells. The first architectural integration of this technology is a new step in Romande Energie and EPFL’s partnership to develop a large-scale solar park and conduct research and development projects.

More information

324x182