Dialèctica i tragèdia

20 12 2011

Podem discernir quelcom de la gramàtica “tràgica” sota la manera proverbial del grec de dir “u apren de l’experiència”: “ta pathemata mathemata,” “el que pateix aprén.” També podem entreveure una relació entre la dialèctica i les matemàtiques (un tipus que haguera pogut figurar en la insistència de Plató en les matemàtiques) en el fet que mathemata vol dir tant les coses apreses en general, com les ciències matemàtiques (aritmètica, geometria, astronomia) en particular. Un pathema (de la mateixa arrel que la nostra paraula “passiu”) és l’oposat d’un poiema (un fet, acció, acte; qualsevol cosa feta; un poema). Un pathema es pot referir variadament a patiment, infortuni, condició passiva, situació, estat mental. El requeriment inicial d’una tragedia, però, és una acció. Així doncs, segons la nostra interpretació, si el proverbi s’haguera de completar, a risc de redundància, tindria tres termes: poiemata, pathemata, mathemata, suggerint que el fet organitza la oposició (trau al front els factors que siguen que resisteixen o modifiquen l’acte), que l’agent que “pateix” esta oposició, en tant que aprén a prendre els motius oposicionals en consideració, ampliant en conseqüència la seua terminologia, ha arribat a un ordre superior de comprensió. Ara bé, esta descripció indica una seqüència temporal que no és normalment el cas. Les tres distincions es poden col·lapsar en un únic “moment,” de manera que podem procedir d’un a l’altre en qualsevol ordre.

Kenneth Burke “A Grammar of Motives” (1945) p. 39. Traducció meua.


Actions

Information

One response

28 12 2011
Carmen Karst

Segons la meua opinió i amb la prevenció de no haver llegit l’obra sencera, qui aprèn diria que és qui pateix: “el que aprèn, pateix”. Pateix a més a més en un doble sentit: sobre el passat pel fet que ha de desaprendre amb dolor les coses necessàries per reformular els conceptes previs i actualitzar-los, i en sentit de futur perquè assumeix la memòria del coneixement nou sense perdre l’esperança d’un sacrifici pròxim però necessari si vol continuar aprenent (una relació amor-odi peculiar amb el coneixement neonato).
La destrucció cognitiva prèvia a la construcció nova és una tensió contínua i també dialèctica. Però l’èxit de la re-construcció (més o menys reconeguda) depèn també de la força del mateix fet – convertit per la mà del símbol en aprenentatge- per provocar-la, per tant mathemata té una part de la responsabilitat de la seua pròpia existència en el fet de permetre’s fer-se visible de manera oposicional a altres identitats ara superades o que esdevindran així. La raó del subjecte eix en busca de mathemata (poiema elevat a representació, a disfressa). Mathemata es deixa trobar segons la força del seu caràcter i en coincidir ambdós el colp és assossec i patiment (pathema), una dualitat per no aparent més tràgica encara.
El coneixement científic ha avançat sempre per la via del conflicte amb petits descansos per al guerrer.

Leave a Reply

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s




%d bloggers like this: